|
Confesso que et vaig veure bastant bé per tal i com em deien que n’havies arribat a estar de greu i, tant jo com la Lluïsa, vàrem sortir lleugerament esperançats. Fins i tot, amb aquesta alegria que et caracteritzava, ens vares regalar un d’aquells somriures teus que enamoraven; exemple de moltes coses d’aquest món mancat de tants somriures. No. Aquest Nadal no podràs beure junt amb l’estimada Montse, el cava que va promoure la teva rialla. Ni jo aprofitaré les festes per venir a Roda a veure’t: ja no hi seràs... el teu cos ja no hi serà. El cos feixuc que traginaves amb una dignitat immensa. Tu sí que hi seràs. Tu sempre restaràs en aquest poble al que tots dos estimem tant. D’acord, d’acord Miquel... Ja sé que no podrem completar aquell poema que vàrem començar junts ja que el temps a esdevingut maleïdament curt; encara que intens i magnífic. Mai més podré acaronar la teva cara de pell de vidre que, dins el meu esperit, simbolitzava Roda i tots els meus records d’infant. No. No podré. I ploro desconsoladament al pensar-ho. Si alguna cosa em fa sortir del pou que m’ha deixat el teu traspàs, és que l’últim dels teus llibres és també una mica meu. “Després de Tot” va guanyar el premi que dóna la “Fundació Grup Cecassa”, de la qual sóc president i que, junt amb en Carles vàrem traduir al castellà, tant literalment com tu ens vares insistir, recordes?. Bé Miquel. No et dic pas adéu, no. Ja vindré a cercar-te a la porta on resten els nens. Segur que ens esperaràs repartint el teu estimat somrís a tots els que passin per ella, angoixats mentre pensen en l’infinit. EMILI
SURIÑACH |
|
|
