Va ser per els voltants de Nadal passat quan la meva dona em va donar un cartell en que s’anunciava la Marató que es feia al Sàhara. Cada any, amb el meu fill Dylan i en Carles, un metge amic meu, ens busquem un repte d’aquest tipus. A part del que representa com a aventura, es una forma de passar uns dies junts amb el meu fill gran, ja que, a mida que els fills creixen, no hi ha massa oportunitats d’estar junts.

En principi només es tractava d’això, de fer una cursa més o menys dura, però quan es vàrem inscriure em va visitar Carme Mas, presidenta de la Organització Sàhara Marathon i em va parlar que la finalitat de la cursa no era altra que ajudar al malmès i enganyat poble Sahrauí. Des d’aquell moment em vaig sentir implicat. A mes a mes vaig decidir, ja que la Carme em va dir que en venien d’altres, de emportar-me’n el meu fill de vuit anys; Dàworg.

Avui és el dia després de la tornada i com que, mig en broma mig seriosament, recriminant-li al meu amic David Castillo que el diari “AVUI” no hi enviés cap corresponsal, em va dir que jo mateix fes la crònica. Em poso a escriure-la, amb la certesa de que no és això en el que el meu amic havia pensat. Fins i tot l’escric  pensant que el que vaig a fer mai serà publicat. Però les sensacions viscudes han estat massa intenses com per no fer-ho i, el que seguidament escriuré, espero que el que ho llegeixi agafi una mica de les mateixes i, entre tots fem que aquest discriminat, robat, enganyat fins i tot per els seus propis paisans, però us ho asseguro, bondadós i feliç poble, pugui gaudir d’aquesta llibertat que fa vint-i-set anys l’hi varen prometre i com sempre, per qüestions econòmiques i malfactors amb més mala voluntat, encara viuen lluny de les seves llars cada dia amb menys esperança.

22-02-03

El viatge és esgotador. Hem sortit de Barcelona cap a Madrid a les 22 hores i fins les sis del mati no surt l’avió que ens ha de dur a l’Alger. Els meus fills han dormit a estones com han pogut en l’aeroport de Madrid. La terminal poc a poc es va omplint de companys.

Sobre les quatre de la matinada apareixen uns nois amb aspecte Àrab que es presenten com a responsables de la companyia que organitza el viatge. Unes senyoretes d’Iberia fan l’embarcament i podem deixar les maletes.

Arribem a l’Alger, el viatge a estat sorprenentment ràpid, no tan així els tràmits a l’aeroport, anem d’un costat a l’altre amb una manca d’organització considerable. Ens han fet treure les maletes i sorprenentment quan tornem a pujar a l’avió que ens ha de dur a Tinduf és el mateix que hem deixat. Ningú ho entén.

Després d’un passeig esgotador pel bell mig del desert amb un autocar esgavellat amb rètols en Català, arribem a Smara  on ens van distribuint per Haimas, a nosaltres ens toca la 84 i sortosament restem sols. La família que ens ha tocat es magnífica, són un matrimoni amb sis fills, la dona es diu Fàtima, el marit resta treballant. Sense temps per acomodar-nos comença a venir gent portant-nos regals, els quatre ens sentim aclaparats. Hi han varis nens que xampurregen l’espanyol però ens presenten a l’Adala, ella el parla perfectament i ens fa d’intèrpret. Arriba de treballar en Hassan, marit de la Fàtima i comença amb el ritual del te, és l’acte més social dels sahrauís, és molt dolç i a mi no m’agrada, però me’l bec.

Esgotats anem a dormir.

23-03-02

La nit ha estat reparadora. Sobre les quatre de la matinada he anat a orinar a la comuna, un forat a terra amb dos promontoris per ubicar-hi els peus. La lluerna a fet fugir els escarabats que pul·lulaven tranquil·lament per allí. El dia desperta sense vent. Comença el desgavell de la organització. Els espanyols havíem de dinar tots junts a la sala de protocol, ens diuen que s’ha anul·lat, sort que la mama Fàtima  se n’ha assabentat i ens ha fet uns fideus amb salsa de pastanagues, d’altres companys no han estat tan de sort.

A les cinc hi ha la cursa per els nens, el meu petit l’ha de corre, de fet és molt bo corrent, el problema és que, la cursa infantil és multitudinària i de vailets fins a tretze anys, de totes maneres el noi va entre els deu o quinze primers fins que uns espavilats que resten amagats, quan veuen arribar als companys es posen al davant de tot guanyant-la. El meu fill plorant no continua i ve a dir-m’ho, intento donar-li  consol però esta molt emprenyat, segueix la desorganització.

La Fundació que jo presideixo havia regalat cinc cadires de rodes per a nens invàlids. Es fa un simulacre de cursa, és molt emotiu veure com gaudeixen els petits. Aquell dia conec en Castro, responsable d’aquest nois.

24-02-2003

El dia de la Marató. Ens hem d’aixecar a les sis del matí ja que hem d’anar de Smara fins a l’Aaiun, lloc de la sortida . Estava programat  un esmorzar per tots que també ha estat anul·lat, l’organització segueix fallant. Una vegada més la Fátima, no sé com se’n havia assabentat, però abans de sortir ens tenia preparat pa amb mantega i cafè, de nou altres companys no varen gaudir de tanta sort.

Pujats en un vell camió i sacsejats per tot arreu, arribem a la sortida. El meu fill petit està en el Jeep de la premsa amb la Ingrid, filla de la Carme. Tot és companyonia, ens desitgem sort l’un a l’altre. El dia és esplèndid, fa una brisa que minora la forta calor. Sortim a les deu.

En Carles en Dylan i jo, correm junts el primer quilòmetre fins que en Dylan se’n va. A la mitja hora de cursa en Carles em diu que no pot aguantar el meu ritme, no ha pogut entrenar massa, la feina de metge es fumuda, es queda i començo a corre sol. Sobre el quilòmetre vuit el meu fill petit em fa una foto. Estic pletòric, m’he entrenat a consciència i el terreny no es tan dur com m’havia imaginat, a més, la brisa continua i el calor a penes es nota.

El calvari comença a partir de llavors. La brisa amiga es va convertint a poc a poc en un Siroco agressiu i pertinaç que a estones, segons ens varen dir, havia arribat a bufar a cent per hora. Una noia Alemanya que fa estona que corre al meu costat, cau dues vegades degut al vent, és absolutament inaguantable, malgrat tot i a força d’un sobre esforç no afluixo el ritme i vaig avançant a companys, la noia alemanya a quedat endarrera. La visibilitat gairebé es nul·la i em despisto un parell de vegades, per sort sempre hi ha un indici que em torna al camí. Estic a punt de passar a un atleta que ja va caminant quan me’n adono que es el meu fill Dylan, em provoca una enorme decepció ja que el feia per la mitja marató, ja li havia dit que la seva preparació havia estat deficient, el passo, em fa un comentari sobre el vent i el perdo de vista.

Arribo a la mitja Marató bastant desolat, penso que el meu temps es molt dolent, dos hores i vint minuts. Un espanyol que està en el abastament em diu que a partir de llavors comença el pitjor ja que durant uns quinze quilòmetres hi ha unes dunes que són un trenca cames, jo continuo. No estava gens equivocat el company, el traçat és molt dur i el vent bufa cada vegada més fort, deixo de corre i començo a caminar. M’ enfonso a les dunes i avançar cada vegada es fa mes difícil, bo i així agafo a un alemany que sembla anar més fumut que jo, el xicot no es deixa passar i va fent la goma, un camió de recolliment sens fica al costat, li demano que es fiqui davant i ens tapi el vent, em diu que ell ha d’anar darrera la cursa, penso que sóc l’últim, que els que anaven darrera meu s’han retirat, aquest pensament em desmoralitza. Estic cobert de sorra, la visió pràcticament es nul·la i les cames comencen a fer-me mal, penso que havia d’haver fet estiraments però, la veritat és que tampoc he trobat cap lloc idoni. L’alemany se’n va. Per fi veig un indicador dels quilometres, estic en el trenta i ja porto quasi quatre hores, el camió segueix al meu costat com un voltor malastruc.

Segueixo caminant i enfonsant-me en les dunes. De sobte sento a les cames un dolor com mai havia tingut, una rampa de les de cridar m’ha donat en el bessó dret el miro estirat a terra i cridant con un poses i el veig enfilat per darrera el genoll, busco el camió i no hi es, resto estirat a terra fins que un jeep apareix i em recull, dins hi ha en Dylan amb un italià que també s’han retirat, el noi em fa estiraments i el dolor va minvant, penso en tornar a la cursa però el pensament que vaig últim i el mal temps que porto em fan desistir, estic al quilòmetre trenta dos, em sento desolat.

Arribem a la meta i vaig a tornar el chip del temps i els hi haig de dir que m’he retirat ja que m’apunten com si entrés. Veig al Carles que ja fa estona que hi es, també s’ha retirat, és un desastre, mai cap dels tres s’havia retirat de cap cursa. Després m’assabento de que no sols no anava el últim si no que hi havia un grapat darrera meu, en Gerard, un company del Punt m’ho diu. Sols serveix per desolar-me més. Un altre any serà.

Guanya la prova en Jordi Aubeso, actual campió d’Espanya dels 100 quilòmetres. és de Burgos i es diu Jordi ja que el seu pare era català, és un tipus fantàstic. Els del maresme tenim la satisfacció que la companya Carme Espinal va fer segona en dones. Enhorabona!

25-02-2003

Aquell dia anem a Rabuni, un campament en el que hi ha un Hospital, el meu fill petit i jo busquem un lloc on ens han dit que hi ha cobertura per el mòbil i comencem a trucar a casa, ens és impossible, tota l’estona ens surt el maleït missatge de “Red Ocupada”.

Els Companys surten de la visita. En Carles esta desolat, m’explica que el quiròfan esta bastant bé però que no tenen de res, fins i tot no hi ha ni una gota d’alcohol. Ell és cirurgià i entenc com se sent. Arriba en Dylan i diu que ha pogut parlar amb la meva filla gran i que ja li ha dit que tots estem bé, em quedo més tranquil, dons patia per la meva dona.

Tenim una recepció amb el president de la R.A.S. Mohamed Aldelaziz, després del discurs pertinent arriba el moment de les fotografies, agafa en Dàworg i es comença a retratar amb ell. Tornem a Smara.

Cada dia ens n’adonem més i més de la bondat d’aquella gent. No paren les seves atencions i ens omplen de regals, el meu petit és el centre d’atenció, tothom l’acarona i li diu coses, ell per a tots te un somrís, em sento molt orgullós. Aquella tarda anem amb la Fátima i la seva germana a comprar, les botigues son paupèrrimes. Li dic a la dona que pagaré jo tot el que compri, proveeix de valent, tot em costa quinze euros.

Aquella nit fan festa a la Haima. Amb un cubell comencen a fer musica i a cantar i a ballar, els meus fills semblen uns sahrauís més, el gran és molt mimètic i ja fa dies que fins i tot es vesteix com ells. La festa acaba amb el ritual del te.

26-02-2003

Estem davant d’un esdeveniment històric. Segons ens expliquen l’Aznar a mediat perquè els sahrauís deixin anar a cent presoners marroquins que portaven vint-i-cinc anys empresonats. Ve a recollir-los la Creu Roja Internacional ja que, segons diuen, el govern marroquí no reconeix que hi hagi ningú presoner. Intento entrevistar sobre el fet a Mohamed Khadad, coordinador amb la ONU, li faig, junt amb altres companys de la premsa, algunes preguntes al respecte, sols contesta a les que no el comprometen, penso que les coses no han canviat gaire per els polítics des de que jo era corresponsal del desaparegut “El Correo Catalán” i desisteixo. Quan he arribat a Espanya a la gent que li he preguntat no en sabien res d’aquest fet. Suposo que l’acció del senyor president sols ha estat de cara a la galeria Marroquí.

El Carles no parava, quan varen saber que era metge teníem cua a la Haima, fins i tot jo ja havia esgotat les aspirines i els medicaments preventius que portava per el meu fill petit. Aquell dia, després de dinar, el varen venir a buscar una família bastant preocupada. La mare, que ja estava malalta, havia empitjorat i estaven molt espantats. En Carles hi va anar. Al cap de deu minuts va tornar amb el rostre congestionat, quasi plorava, em va dir que la dona en qüestió tenia una insuficiència cardíaca i que maleïa el fet de no tenir a mà un parell de medicaments que podrien guarir-la, li vaig dir que anéssim al dispensari del campament. Vàrem trobar al farmacèutic junt a la única doctora del poble, una noia sahrauí que havia estudiat, com tots, a Cuba, ens va donar les medicines i tan el meu amic com jo ens vàrem sentir molt realitzats aquella nit.

27-02-2003

Aquest dia va ser el més important i emotiu per a mi. Això que a les tres de la matinada en Dàworg em va despertar dient-me que tenia ganes de vomitar, durant una hora la vàrem ballar, en Carles va dir que era normal i que no li dones res, que ja li passaria. Quan ens vàrem despertar, jo m’havia de trobar amb la Carme en el centre de nens minusvàlids, ja que havíem de triar, junt amb el Carles a sis nens amb possibilitats de ser guarits per portar-los cap a Barcelona,  el nen encara no estava fi però no tenia febre i me’l vaig endur.

Abans ja he parlat d’en Castro, li diuen així perquè quan era militar tenia la mateixa pinta del Dictador Cubà. En Castro es una d’aquelles persones com n’hi ha poques en el món, la Mare Teresa de Calcuta, en Vicente Ferrer i pocs més. Ell té un Centre on ha recollit a tots els nens amb deficiències, rebutjats fins i tot per els seus propis pares, i els ha construït un centre on els està ensenyant a ser persones. La passió amb la que aquell home parlava de la seva tasca em va commoure. Te seixanta nois d’entre tres a vint-i-cinc anys. Els que vaig conèixer, apart de les seves mancances, eren absolutament feliços. Els ensenya, junt amb monitores voluntàries, a llegir, escriure, matemàtiques, etc. fins i tot a nens amb síndrome de Down. Em va parlar del seu projecte de construir un edifici biblioteca, però no tenia diners i els del Front Polisari, que són els amos de la pasta, no volien saber res del tema, li vaig preguntar que li mancava, em va dir que amb dos mil cinc-cents euros o podia fer tot, vaig quedar de pedra, Deu meu! Amb menys del que ens gastem en unes vacances aquell home realitzava el seu somni i el de seixanta nens mancats de tot. Em vaig comprometre a que li aconseguiria els diners, fins i tot em va donar un pressupost fet a mà especificant el cost dels materials i la mà d’obra. Al acomiadar-se li vaig donar cent euros que duia a la butxaca, es va posar a plorar.

En Dàworg va tornar a vomitar, el vaig fer portar a la Haima i em el meu fill gran i en Carles vam anar a un hort que han construït al bell mig del desert. El president estava fen un discurs en un dels locals comuns de Smara, vaig suposar,  que el feia en aquell campament perquè hi érem els espanyols. L’hort està al càrrec d’un enginyer agrònom, la carrera l’ha fet a Cuba, i ens va explicar que a cent cinquanta metres havien trobat aigua. Plantaven cebes, tomàquets, patates, pèsols, faves i de fruita melons i síndries. També tenia una il·lusió: la de fer un hivernacle, però no tenia diners. El pressupost era de cinc-cents euros...

Quan vàrem sortir arribaven els militars i el President, quinze o vint Toyotes de última generació, segons el meu amic que hi entén de cotxes, cadascun d’ells valia seixanta mil euros. Vaguen els comentaris.

28-02-2003

Avui anem cap a casa. El meu fill petit ja està bé. La Fàtima ve a acomiadar-se. Quan els autobusos marxen i ens diu adéu descobrim una llàgrima que li rellisca per la galta. Nosaltres també t’estimem mama Fàtima.